divendres, 14 de març del 2014

Marxa dels Castells Plus

     Exactament avui fa quatres mesos des de l'última entrada que vaig publicar, crec que ja comença a ser hora de tornar agafar el fil de les curses que vaig deixar una mica embarrancat l'any passat. Han estat uns quatre mesos que han tingut una mica de tot, descans, plantejament d'objectius per al següent any, entrenaments amb els companys i també espera per a sortejos de curses que al final no han arribat a bon port.

     Com cada any ja tinc de costum de fer la Marxa dels Castells de la Segarra, i més concretament des de la seva primera edició que faig la modalitat "Plus", que per els que no ho saben  ja es poden imaginar que el fet de dir-se plus no vol dir que hagi de ser més fàcil, sinó al contrari, és una mica més llarga, concretament uns trenta quilòmetres més llarga i amb una mica més de desnivell, o sigui que en total surten uns vuitanta-un quilòmetres i un desnivell de 1100 metres positius.

     És diumenge dia nou de març a les cinc del matí, hora que em llevo per començar-ho a preparar tot, bé, ja ho vaig deixar preparat el dia abans, només he d'esmorzar, vestir-me i saludar al senyor Roca de bon mati, com sempre que faig una cursa, és parada obligatòria abans de sortir de casa.

     A les cinc i quaranta ja em passa a buscar en Carles Raïmat i tota la tropa, la Mireia, la Toñi i el Josep Maria, ells també la fan i decidim de marxar junts fins a Guissona, lloc de sortida aquest any. Ja al cotxe els nervis van sortint poc a poc, uns més que altres però tots en tenim. Només arribar a Guissona ja hi ha molt ambient per tots els carrers, gent per tot arreu, i és que aquesta marxa aplega fins gairebé a tres mil persones amb moltes ganes de caminar, i al pas que van segurament l'any vinent en superaran la xifra.

     La sortida és a les set del mati i decidim posar-nos al davant ja que volem sortir corrent i per no trobar-nos una mica taponats per la gent que va caminant.En aquesta cursa no es porta cap dorsal enganxat al pit, cosa que s'agraeix al no haver de foradar la samarreta, tots portem una tarja de pas que amb uns lectors electrònics llegeixen el codi de barres a cada punt de control/avituallament, jo me'l poso penjat al darrera, juntament amb el bidó d'aigua que porto a la cintura.



     Són les set en punt i el so de dos trabucs dóna la sortida a tota aquella multitud de gent.Surto trotant a bon ritme ja que el primer quilòmetre el fem per dins la localitat fins a sortir per un camí que passa per la cooperativa de Guissona, ens espera un primer tram de dotze quilòmetres fins al següent punt de control, és un tram molt bonic que passa una estona per pista i a estones per un corriol molt corredor, he sortit bé i mirant de controlar el ritme per no forçar molt, en poca estona ja ens hem estirat bastant el grup de davant i ja anem sols o en grupets de dos o tres corredors.

     En arribar al primer control, que és al poble de Florejacs, hi ha molts voluntaris que ens reben amb aplaudiments, és un avituallament on hi ha molt de menjar, molta fruita, dolços, sucs..., no m'aturo gaire estona, el necessari per a veure un got de suc de pinya i menjar un tros de plàtan, faig una foto i continuo corrent enmig dels ànims de la gent, en aquell moment miro el gps i veig que he fet el primer tram a un ritme de dotze quilòmetres hora, pels més observadors a cinc minuts el quilòmetre, crec que és molt bon ritme i intento seguir així fins al següent punt.



     Ara el camí ja es una mica més planer i la veritat és que em sento bé al ritme que vaig i al cap de poc, no recordo els quilòmetres exactes però em sembla que pocs, arribo a l'avituallament de Les Pallargues, aquí no et controlen la tarja de pas i la veritat l'avituallament deixa molt que desitjar, com que fa poc que ja he parat decideixo que en aquest no pararé i continuo, un bon dia sense parar de córrer i a seguir endavant i fins al següent. 


     El fet de no haver parat a l'avituallament anterior fa que aquest següent tram és faci una mica més llarg del que m'esperava, a més, no fa fred i ja comença a sortir el sol, això fa que el meu ritme baixi una mica, des de Les Pallargues que només fem que trepitjar camí i fins i tot algun tram d'asfalt, això fa que el meu cap ja comenci a donar tombs en pensaments sobre cansament, alguna molèstia que no és res però que quan més hi penses més mal fa, etc..., fins que al fons ja veig la pujada asfaltada que ens portara fins a L'Aranyó, on hi ha el pròxim avituallament i control de pas que és al quilòmetre vint-i-nou. Arribat en aquell punt i com que vaig una mica castigat, més anímicament que no físicament, decideixo prendrem un gel, el primer del dia, per afrontar l'últim tram abans d'arribar a Cervera, ja portem vint-i-nou quilòmetres i només en queda uns vuit i mig per arribar al que teòricament per al vuitanta per cent de caminadors serà la seva parada de dinar.


     En aquest punt ja hi ha trams que decideixo agafar-m'ho amb més calma ja que vaig molt bé de temps i encara em queda molts quilòmetres i el desnivell més important és al segon tram de la marxa, o sigui que vaig a estones caminant i estones corrent.

     L'entrada a Cervera és dura, ja portem trenta set quilòmetres, has de fer una bona pujada asfaltada que fa que els bessons es queixin una mica però val la pena només arribar al passeig que et porta fins al pavelló, hi ha molta gent, la majoria familiars, que ens estan animant, només entrar dins unes taules molt llargues i plenes de menjar ens donen la benvinguda, en aquest punt ens ajuntem amb el Josep Maria i dinem plegats, bé més aviat seria esmorzar perquè només són les deu i mitja del matí, jo em menjo un entrepà de llonganissa, un vas de caldo calentet i una coca-cola, parada de deu minuts màxim i a tornar-hi.



     Arribats a aquest punt, els participants de la Plus ens desviem del recorregut de la marxa normal i ens dirigim cap a la part baixa de la població passant per la falda de la muralla fins a una zona d'horts que ens durà fins al poble de Vergós, allí el sol ja comença a pretar, des d'allí ara ja ens toca pujar per la serra per anar a buscar la via del tren i travessar-la, aquest tram per mi es fa molt pesat, anem gairebé tota l'estona caminant i comentant la jugada amb el Josep Mª, des de la via del tren sembla que em desperti una mica i comencem a trotar una altra vegada, ens dirigim al poble de Vergós Guerrejat situat a dalt d'un turó, això significa que haurem de pujar de valent perquè de moment tornem a baixar.

     En arribar a aquest avituallament la cosa ja canvia, ja no són el avituallaments que havíem vist fins llavors, a partir d'ara ja sons uns avituallaments petits, i es que la veritat és que no cal més quantitat perquè només som vuitanta i pocs els valents que ens hem inscrit a la Plus, però la veritat és que una mica més de varietat si que es troba a faltar, en aquest punt portem quaranta set quilòmetres i decidim no parar gaire perquè fa molta calor, omplim d'aigua i mengem una mica de fruita i continuem el camí fins al següent punt, preguntem si hi ha molta distància fins al pròxim i ens diuen que hi ha dotze quilòmetres, que es presenten durs amb el sol que està caient.



     Decidim agafar-nos-ho amb calma ja que el recorregut primer baixa el turó i després hem de fer una bona pujada que ens durà fins a Malacara, en aquest tram intermig que va des d'un punt a l'altre ens agafa una noia que va corrent a molt bon ritme, nosaltres aprofitem per enganxar-nos a ella i que ens faci una mica de llebre, la veritat és que ens va molt bé ja que havíem entrat a una dinàmica que feia que passéssim una mica de tot i només anàvem caminant sense imposar-nos cap ritme, aquest fet fa que ens posem a parlar amb ella i al cap de poc ja arribem al següent punt de control, és el quilòmetre seixanta i aquí ja comença a faltar una mica de tot, a més, vaig una mica travat de l'estómac per una barreta que m'he pres sortint de Cervera, es veu que s'ha posat travessera i no para de molestar.



     Sortint de Malacara jo només queda un altre avituallament entremig, el de Vicfred que és a dotze quilòmetres d'aquest, en aquest punt ja ens anem acompanyant els uns als altres i decidim que no val la pena escapar i és millor arribar plegats a Guissona, el tram que va des de Malacara a Vicfred és un tram molt corredor, si és que en aquell moment encara tens cames per córrer, perquè gairebé és tot de baixada menys al final que has de pujar per un corriol ombradiu que ens dóna una mica d'aire per arribar fins dalt al poble.

     Arribem al poble de Vicfred, ja portem setanta dos quilòmetres, només ens en falta nou per arribar, ja hem travessat la barrera psicològica dels deu quilòmetres, però la veritat és que ja és migdia i cau un sol de justícia que no ens deixa córrer de cap de les maneres, ho intentem però quan no és un és l'altre que hem de parar perquè ens fa mal alguna part del cos, hem fet un desgast important i ara la calor ens està passant factura, jo em buido mig bidó d'aigua per damunt el cap i l'esquena per refrigerar-me una mica, Guissona no apareix a l'horitzó i el gps no para de contar quilòmetres, la veritat és que aquest tram enganya molt perquè Guissona no es veu fins que no falta un quilòmetre i mig i sembla que no hagis d'arribar mai.



     Per fi ja podem veure Guissona i això ens dóna una mica de vida, ens posem a trotar una estona però veiem que serà millor reservar-nos per fer una bona entrada a la línia d'arribada.

     Fem l'última corba que ens deixa enmig del passeig de Guissona, ja hi ha molta gent per allí, ens posem a córrer com si aquí no passés res, és una sensació molt bona sentir tota la gent que et va animant en el tram final, no em cansaré de dir-ho, però crec que et dóna molta força i més, si en aquell moment t'adones que ha vingut gran part de la teva família a recolzar-te, com són la Gemma, el Dídac, la Teresa i el Josep Maria. Ells són els meus millors supporters i la veritat és que s'agraeix molt. Fem una entrada els tres junts fins al pavelló per que ens segellin l'últim control de pas i ja només queda veure el temps aconseguit.

     Al final he aconseguit realitzar la Marxa del Castells de la Segarra Plus amb un temps de 9 hores i 31 minuts, rebaixant la marca aconseguida l'any passat en més de vint minuts. Ara ja puc anar a la dutxa ben content d'haver aconseguit aquest objectiu per partida doble, primer acabar i segon millorar el temps.

     Estic molt satisfet d'haver pogut rebaixar la marca anterior però crec que potser no hauria estat possible sense la companyia del Josep Mª Caba i de la Gemma de Seròs, ells em van saber acompanyar en els moments que ho estava passant malament i els vull donar les gràcies.

     També agrair molt l'afecte i el suport rebut per part dels meus, o sigui la Gemma, el Dídac, la Teresa i el Josep Maria. Moltes gràcies per ser-hi sempre, encara que a vegades no tingui els ànims suficients per a demostrar-ho és una cosa que es valora molt al moment d'arribar a la meta, no tant sols d'una cursa, sinó d'un objectiu.

     Salut i muntanya.