dimarts, 9 de setembre del 2014

Carros de Foc Skyrunner

     Per fi, desprès de tenir el blog uns mesos una mica abandonat, puc fer un post d'un ultra que feia dos anys esperava poder fer, l'ultra en qüestió és la Carros de Foc Skyrunner, una cursa una mica diferent a totes les altres que he realitzat, ja que no és competitiva i tampoc té una sortida agrupada de tots els corredors.


     La Carros de Foc és la ruta que uneix els nou refugis guardats del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, s'acostuma a realitzar en cinc dies com a ruta de senderisme, però existeix la possibilitat, una vegada a l'any, de realitzar-la en menys de vint-i-quatre hores i aquesta és la que a mi m'interessava. Té unes quantes particularitats més que són: et donen de temps per realitzar la sortida des de les set del mati de divendres fins a les set de la tarda del dissabte, o sigui, tens trenta sis hores per planificar quan serà el millor moment per sortir, també es pot sortir des de qualsevol dels nou refugis, sempre i quan acabis al mateix i també et deixen fer-ho en el sentit que vulguis, horari o be antihorari. La Ruta consta d'uns seixanta cinc quilòmetres i un desnivell positiu d'uns quatre mil cinc cents metres oficials. 

Perfil Carros de Foc

     Bé, un cop feta la introducció necessària per entendre una mica més aquesta "cursa" passo a explicar com ho vaig planificar jo. El dia senyalat per l'organització va ser el cap de setmana del vint-i-nou, trenta i trenta-u d'agost. No hi vaig sol, m'acompanyen el Gerard Plaza i també el Carlos Bartrina.

     Decidim marxar el divendres al migdia just després de dinar, passem per l'oficina de Vielha a recollir el material que ens han de donar, el forfet, és la tarja de control de pas que hem de dur a sobre per segellar en cada refugi com a prova de que hi hem passat i poder-la presentar l'endemà, en cas d'acabar-la, per a recollir l'obsequi finisher. Després ens dirigim fins a Arties per pujar per la pista que ens porta fins al pàrquing on hem de deixar el cotxe, des d'allí ja enfilem el camí a peu fins al refugi de La Restanca.

Refugi de la Restanca

     La nostra estratègia serà sortir a dos quarts de cinc de la matinada del dissabte i fer el recorregut en sentit antihorari per poder fer un primer tram no molt complicat de nit i el següent que ja és molt més complicat a primera hora del dia, després, un cop al refugi de La Restanca, refugi escollit per sortir, descobrim que tots els que som allí, més o menys, hem decidit de sortir a aquella hora.

     Després de menjar un bon plat de pasta per sopar decidim anar a dormir, si més no a descansar una estona fins a les tres de la matinada, hora a la que sonarà el despertador del telèfon mòbil. Jo no aconsegueixo aclucar l'ull durant tot aquell temps, entre els roncs i els nervis que ja em comencen a envair no sé com agafar el son, fins que arriba l'hora, sona el despertador i el paro de revolada per despertar els companys, anem cap a la part baixa del refugi per vestir-nos i preparar-nos, allò ja està ple de gent neguitosa per començar, igual que nosaltres perquè negar-ho.

Preparats per la sortida. 04:30h.

     De Restanca a Ventosa i Calvell:

     Sortim puntuals a l'hora prevista i ens toca encarar un primer tram no molt difícil, pujar al coll de La Crestada, són uns quatre cents metres de desnivell positiu per una tartera de granit molt ben marcada i fàcil, un cop a dalt, la ruta va planejant per uns estanyets fins a trobar el refugi de Ventosa i Calvell, només sortir ja veiem un munt de frontals per davant i per darrera nostre, es nota que tots hem decidit més o menys el mateix, anem parlant durant la pujada, no fa gens de fred i no ens cal posar ni el paravent perquè tampoc bufa el vent, just en arribar a dalt al coll, el Gerard i jo, ja veiem que el Carlos va molt fort i que a la mínima ja ens deixarà per poder tirar, dit i fet, nosaltres el deixem tirar, el nostre objectiu és poder acabar.

     En arribar al refugi Ventosa i Calvell ens espera un noi que ens segella el forfet i també hi ha una petita taula amb avituallament sòlid i líquid, s'agraeix molt tenir quelcom per menjar a cada refugi, un punt que han millorat, ja que fa dos anys no hi havia res de res.

Refugi Ventosa i Calvell

     Hem fet el primer tram en una hora i mitja, just el temps que teníem marcat per fer-ho, ens hem agrupat amb més gent per encarar el que en diuen l'etapa reina.

     De Ventosa i Calvell a Estany Llong:

     Aquesta és l'etapa reina, i quina raó que tenen per dir-li així, hem de connectar el refugi de Ventosa amb el d'Estany Llong passant pel collet de Contraix. El Contraix com el coneixem nosaltres, per que us feu una idea són uns sis cents metres de desnivell positiu tots per una tartera de blocs grans de granit on el camí és anar saltant per damunt de les pedres fins arribar a dalt, un cop a dalt, en diuen el collet perquè no hi caben més de deu persones, és molt petit i la baixada no és millor que la pujada, tant de pujada com de baixada i depèn de l'època de l'any hi ha unes llengües de neu força grans que has de travessar per trobar el camí, en aquest cas no en quedava gaire.

Pujada Collet de Contraix

     Anem pujant a bon ritme mentre comença a clarejar el dia, ja sembla que no necessitarem el frontal, i de sobte el meu frontal s'espatlla, a priori no em preocupa gaire ja que ens espera tot el dia per davant, però penso que tard o d'hora arribarà la nit i el tornaré a necessitar, decideixo que ara no és hora de preocupar-s'hi, ja ho faré més tard.

     Un cop a dalt del coll fem la foto de rigor i encarem la baixada sense perdre gaire temps, la baixada també és dura i la volem passar quan més aviat millor, anem baixant a bon ritme fins a arribar als prats finals que ens conduiran fins al refugi d'Estany Llong. Hi arribem en tres hores i deu minuts, estic content, ja he fet el tram més dur del recorregut a nivell tècnic i em trobo bé i amb forces per encarar el següent coll, el de Dellui.

Collet de Contraix
Refugi Estany Llong

     De Llong a Colomina:

     La duresa d'aquesta etapa consisteix en que és molt llarga, de dificultat tècnica gairebé no en té, pujar al coll de Dellui no és gens difícil però es fa llarg arribar-hi, després la baixada és molt bonica passant per sobre de les preses de granit d'alguns estanys fins arribar a la ruta del Carrilet i seguir durant un tram les antigues vies de les vagonetes que feien servir per transportar el granit que extreien abans de declarar-ho parc nacional.

Vall de Dellui

     Sortim del refugi d'Estany Llong sense entretenir-nos molt, sabem que aquest tram és llarg fins arribar al refugi de Colomina, ja és de dia i comença a picar el sol, o sigui que ens ho prenem amb calma. Hem de voltejar la muntanya que tenim davant nostre per arribar fins al coll de Dellui, hi ha algun tram de pedra però no és molt tècnic, passem per l'estany de Dellui i ja es divisa el coll al fons, veig que hi ha gent que també l'està pujant, jo en aquell moment estic una mica tocat, em costa avançar i és el Gerard qui m'intenta motivar per arribar fins dalt.

Coll de Dellui

     Un cop a dalt del coll ens trobem amb una colla de gent assentats, la veritat és que el coll és molt bonic, ens fan la foto de rigor, parlem uns minuts i comencem a baixar. La baixada segueix la tònica de la pujada, gens tècnic però llarga, passem per un parell de preses d'aquelles que t'has de parar al mig per recol·locar el cap al seu lloc del mareig que un agafa en creuar-les i anem seguint fins a trobar les vies del carrilet, en arribar allí el temps sembla que es vol començar a tapar, s'ha posat la boira damunt nostre i sembla que no ens deixarà veure el refugi fins que no hi siguem ben a prop.

Vies del Carrilet

     Efectivament, després de fer l'ultima pujadeta ens trobem el refugi de Colomina davant nostre, enmig de la boira, hi ha molta gent, és un refugi que és relativament fàcil arribar-hi i és per això que ens trobem amb molts turistes que han vingut a passar el dia. Entro al refugi per segellar el forfet i em trobo amb un gran avituallament, entrepans de nocilla, gominoles, fruits secs, isotònic... i els nois del refugi molt atents en tot el que necessitem.

Refugi de Colomina

     De Colomina a Josep Maria Blanc:

     Sortim del refugi i sembla que el temps millora, la ruta voreja tot l'estany de Colomina pel costat esquerre per arribar fins a l'estany de Mar que està a sobre seu, nosaltres decidim vorejar-lo per la dreta perquè crec que és més ràpid o potser psicològicament és més fàcil, creuem la presa de l'estany de Mar i el seguim una estona pel seu costat esquerre, arriba un punt on el camí es comença a enfilar, és el que anomenen com el Pas de l'Ós, és un petit collet curt però intens. Anem bé, hem reposat forces al refugi i en un moment estem dalt, en aquell punt ja es visualitza el coll de Saburó, següent punt que hem de passar.

Dalt del Pas de l'Ós

     En aquest tram ens ajuntem amb els qui seran els nostres companys fins al final d'aquesta aventura, que són l'Àlex, el Pau, el Bernie i una altre noi que ara no recordo el seu nom, ells han sortit mitja hora abans que nosaltres des del mateix refugi de La Restanca però van una mica més tranquils, decidim anar junts perquè en aquest punt ja portem gairebé el mateix ritme.

     El coll de Saburó no és un coll molt llarg però si que és una mica tècnic perquè també es puja per enmig d'una tartera de granit, a sobre sembla que el temps es vol posar a ploure, però ho fa durant uns cinc minuts només, temps just per mullar les pedres i deixar-ho tot que patina com si fos una pista de gel. Arribem a dalt i ja divisem la baixada que hem de fer per arribar al refugi, més al fons també podem observar la tempesta que està caient, de fet podem veure els llamps, ens la mirem durant una estona i comencem a baixar per no perdre més temps.

Coll de Saburó

     En dues hores i quart arribem al refugi de Josep Maria Blanc, hem anat ràpid tot i no haver corregut pràcticament gens, dos dels companys van una mica tocats i sembla que els hi costa agafar el ritme de la baixada, dins al refugi ens trobem el tant esperat avituallament, barretes de xocolata, fruita, fruits secs, aigua, isotònic, red bull, etc... Assentat a l'escala del refugi em reviso els peus per veure que no hi tinc cap tocadura ja que sembla que em molesten una mica els dits grossos, em calço i a continuar.

     De Josep Maria Blanc a Ernest Mallafré:

Refugi Josep Maria Blanc

     La ruta original que uneix aquests dos refugis és la que travessa pel coll de Monestero, nosaltres inicialment volíem fer aquesta però al final ens hem decantat per passar per un tram que en diuen el canal de l'aigua, aquest punt és una mica més llarg en quant a quilometratge però no acumules desnivell positiu, potser és una de les zones que menys encant té, però en aquest cas és una qüestió d'efectivitat i de temps.

     Sortim del refugi i hem de seguir durant una bona estona la pista per on pugen els tot terrenys, en arribar a un revolt ens desviem per agafar un tram no transitable on hi ha uns túnels antigament construïts per transportar l'aigua, seguim aquest tram, un dels túnels no els podem travessar per dins perquè està enderrocat i l'hem de vorejar, la ruta no té més misteri, anem seguint el corriol fins a arribar al refugi Ernest Mallafré, refugi que queda al peu de la muntanya dels Encantats.

Túnels camí de l'aigua


     En arribar al refugi, al cap de dues hores i mitja, ens diuen que tenen pasta per menjar, no ens hi neguem en absolut, de fet serà la primera cosa amb una mica més de consistència que haurem menjat fins ara. Em menjo dos plats d'espaguetis amb tomàquet, igual que el meu company Gerard, i allí els hi faig la gran pregunta de si alguna persona té un frontal per deixar-me perquè el meu s'ha espatllat, una noia del refugi accedeix a deixar-me el seu, quedem que li tornaré l'endemà en el lloc pactat, perfecte, li col·loco piles noves i problema solucionat, ara toca continuar fins al següent punt.

Menjant espaguetis
Refugi Ernest Mallafré

     De Ernest Mallafré a Amitges:

     Sortim del refugi molt motivats i sobretot amb la panxa ben plena, el menjar s'ha posat molt bé, però el tram que ens espera ara és una mica avorrit de fer, es tracta d'unir un refugi amb l'altre íntegrament per la pista que hi pugen els tot terrenys, tot el desnivell que hem de fer és positiu, o sigui, hem de fer una pujada d'uns cinc quilòmetres sense parar ni tenir un tram pla.

     Ja són dos quarts de set de la tarda que passem pel costat de l'estany de Sant Maurici, no ens hi encantem massa, agafem un bon ritme i comencem a pujar sense parar la pista, l'únic soroll que se sent en aquell moment és el soroll dels nostres pals picant al terra per fer força per pujar, estem tant concentrats que no perdem el temps en parlar, volem passar aquell tram de pista el més ràpidament possible.

Estany de St. Maurici

     Just quan ha passat una hora exacta d'haver sortit del refugi Ernest Mallafré arribem al refugi d'Amitges, estem rajant de suor, el sol ja s'ha amagat però hi ha molta humitat i el terra està molt moll, ens comenten al refugi que ha caigut un aiguat important en aquest punt no fa gaire estona i que molta gent ha decidit abandonar, nosaltres quan passem no queda ni rastre de la tempesta, només ens ho trobem tot ben moll. Fem un avituallament ràpid perquè fa poca estona que hem menjat, omplim aigua i segellem el forfet i a continuar fins al pròxim punt.

Refugi d'Amitges

     De Amitges a Saboredo:

     Només sortir del refugi aprofito per canviar les piles del GPS, em queda poca bateria i s'atansa la nit, decideixo avançar feina així ja no m'hi caldrà pensar en tot el que queda de ruta, em poso el Gore Tex perquè m'ha agafat una mica de fred en sortir del refugi, i comencem a pujar amb la mateixa tònica en que havíem arribat, sense parlar gaire per avançar feina.


     El tram que ens espera ara és pujar al Port de Ratera, són uns cent cinquanta metres de desnivell positiu per arribar fins dalt, no és molt tècnic però s'està posant la boira altre cop sobre nostre i també ja es comença a fer fosc, decidim que intentarem arribar al refugi de Saboredo sense haver d'utilitzar els frontals. En arribar dalt al port cada cop la boira és més espessa fins que al final he de treure contínuament del GPS per anar verificant el camí que cada cop perdem per la poca evidència que té enmig de la boira.

Dalt al Port de Ratera

     Al final, i com que ens hem entretingut més del compte en poder seguir el camí, hem de treure els frontals abans d'arribar, ens falta poc però encara no hi som, de sobte, comencem a veure senyals de llum enmig de la boira, semblant a flaixos d'una càmera de fer fotos, són els del refugi que ens han vist i ens estan fent senyals, això ens posa contents perquè ja falta molt poc però no el veiem fins que realment hi som al davant.

     Un cop al refugi, ens hi trobem un ambient molt bonic, és un refugi molt petit, que precisament fa poc han aprofitat per fer-hi una petita ampliació a la part superior, ells ens esperen a la terrassa porxada que té al davant amb tot l'avituallament preparat per nosaltres, hem tardat més temps del que teníem previst, al Bernie li comença a fer mal el genoll i per a ell ja comença a ser una tortura, això, combinat amb la boira que ens hem trobat durant gairebé tot el camí, ens ha fet perdre més temps del previst.

Refugi de Saboredo

     El guarda del refugi ens alerta que s'acosta una tempesta, de fet ja es poden veure el llamps il·luminant l'horitzó fosc de la nit, i ens comenta que si ens ha d'agafar l'aigua serà millor que ja haguem pujat el coll de Sendrosa, que no perdem més temps en marxar. Alhora també ens diu que si algú no pot continuar pel temps i es vol quedar allí, ells tenen espai de sobres per dormir, jo, en to una mica de broma li comento que fa dos anys ja em vaig haver de quedar en aquell punt i que aquest any havia vingut per acabar-ho i aquesta era la meva intenció.

     De Saboredo a Colomèrs:

     Sortim de Saboredo amb la boira instal·lada sobre nostre i els llamps a la nostra esquena, el terra està ple d'aigua i amb la foscor de la nit no veus on trepitjar, conclusió, que al cap de cinc minuts de sortir del refugi ja tenim el peus molls i enfangats, aquest cop em poso a davant per estirar una mica el grup i per anar seguint el camí, amb els pals a una mà i el GPS a l'altra anem avançant, però no a la velocitat que el Gerard i jo teníem previst, el fet de portar el Bernie tocat ens alenteix molt el pas.

     El coll de Sendrosa no és un coll gens difícil, la seva dificultat és la foscor de la nit i la poca visibilitat de la boira que no deixa sentir-nos còmodes, hem de fer un desnivell positiu d'uns dos-cents metres per unes ziga-zagues, en algun punt hem de creuar un tram de pedres però res més complicat que això.

     Un cop dalt al coll sembla que la tempesta no ens agafa, ens queda una baixada menys tècnica que la pujada, però llarga per arribar fins al refugi de Colomèrs, és aquí on es nota que anem amb una persona tocada físicament, em poso davant a tirar una mica a veure si així estiro a la resta, tinc moltes ganes d'arribar al refugi i la boira del camí em descol·loca i no em puc ubicar per saber si queda molt o poc.

     Estem fent l'última pujadeta abans de creuar la presa de l'estany de Colomèrs, el refugi sé que és allí mateix però encara no el puc veure i això em fa accelerar una mica el pas. Crec que en aquest tram hem perdut massa temps i això ens farà anar molt justos de temps per al següent i últim tram.

     Arribem al refugi, tinc gana, molta gana, espero trobar un bon avituallament ja que el que hi havia a Saboredo no m'agradava gaire i no he volgut forçar massa a menjar pensant en el següent, quan entro dins, sorpresa!! no hi ha ningú esperant-nos per segellar la tarja de pas i menys un avituallament, això em posa de mala llet, confiava en aquest refugi, a aquestes alçades de ruta no tinc valor de prendre'm un gel i menys una barreta energètica que sembla una pedra del dura que està, crec que ho trauria tot de cop, l'Àlex em comenta que porta una coca-cola de llauna a la motxilla i que ens la podem beure a mitges, així ho fem.

Refugi de Colomèrs

     Miro el rellotge, són les onze i cinquanta, els companys que van amb nosaltres van sortir de la Restanca a les quatre de la matinada, o sigui que ja porten gairebé vint hores de ruta i el Gerard i jo dinou i mitja, els comento que en aquest tram que falta ho hem de donar tot o sinó no arribarem a l'hora.

     De Colomèrs a Restanca:

     Ja estem al tram final de la ruta, només ens queda l'últim tram fort que hem de superar, és el Port de Caldes, un coll amb uns cinc-cents metres de desnivell positiu que va fent diferents replans a mig camí i sembla que no acabis mai d'arribar a dalt, a la part baixa ens costa una mica agafar el camí correcte i hem de consultar el GPS amb freqüència però un cop tenim el camí correcte comencem a tirar sense parar, en aquest punt ja ens comencen a faltar forces per tot arreu, és per això que el cos ja tira només de pensar en les ganes d'arribar.

     Ens plantem dalt al port en una hora, crec que mai ho havia fet tant de pressa, ara toca fer una baixada curta i vorejar un estany fins que de sobte hem de pujar una altre tram de cent metres positius més, aquest tram ens agafa a tots desprevinguts i ens descol·loca totalment, ja estem molt cansats i ens havíem fet la idea de que ja no ens tocava pujar més, és l'últim tram per arribar fins al coll de la Crestada, ara si ja som dalt de tot.

     La baixada final del recorregut és la mateixa pujada que hem fet un cop hem començat, és tracta de baixar al refugi de la Restanca pel mateix camí per on vàrem pujar gairebé vint-i-quatre hores abans, aquí el Bernie va molt tocat del genoll i s'ha de pensar cada cop que ha de posar el peu a terra, només pregunta si arribarem a temps, jo li contesto que s'ho agafi amb calma que arribem sobrats de temps, un cartell a dalt al coll indica que el refugi està a dues hores a peu i nosaltres en disposem de tres per baixar.

     A mitja baixada em deixo anar una mica i tiro, ja se m'està fent llarga i tinc moltes ganes d'arribar al refugi. Al cap de poca estona ja veig les llums, em queden unes quantes corbes i ja hi seré, això em motiva encara més, ja està! ja hi sóc! ja he arribat!. Entro al vestíbul del refugi i m'assento en un banc de fusta a esperar el Gerard, ell baixa una mica més lent amb el Bernie, en aquells instants intento memoritzar totes les hores que fa que estic per la muntanya pujant i baixant colls, ports, arribant a refugis, menjant, suant, etc.

     Entra el Gerard per la porta, agafem la tarja per posar-hi l'últim segell que ens falta, ara si, definitivament puc dir que sóc finisher de la Carros de Foc Skyrunner, he suat molt per arribar a aquest moment i les emocions comencen a sortir, no puc comunicar a cap familiar res perquè al refugi no tenim cobertura per telefonar, crec que també ha estat molt dur per als familiars que intenten portar una seguiment i, en aquest cas aquesta ultra és tant salvatge que ni això et deixa fer, però també crec que és una part de l'encant que té. Per cert, en arribar ens retrobem amb el Carlos Bartrina, ell, ja fa estona que gaudeix d'un bon descans, ha realitzat tota la travessa en tan sols catorze hores i ens ha esperat fins a les dotze de la nit per veure si arribàvem, en arribar nosaltres ell es desperta i és el primer que ens dóna l'enhorabona, li donem les gràcies i parlem una estona abans d'anar a dormir.

Amb el forfet

     Em poso sota la dutxa per poder-me desprendre de la suor que ha anat acumulant el meu cos durant aquestes vint-i-dues hores i trenta minuts que he necessitat per poder finalitzar tot el recorregut, crec sincerament que ho hauríem pogut fer una mica més ràpid, però també crec que si un company està fotut i necessita ajuda per poder arribar, no se l'ha de deixar de banda i en aquest cas en Bernie ho necessitava. No puc menjar res, només necessito estirar-me en una llitera i dormir unes hores per reposar forces, l'endemà ja pensaré en menjar.

     L'endemà ens llevem aviat per fer la motxilla i marxar una mica d'hora, encara hem d'anar a l'oficina de Vielha a recollir la samarreta que ens acreditarà com a finishers de la prova, però primer hem de baixar caminant fins on vam deixar el cotxe, i amb el cansament per portem acumulat del dia anterior es fa difícil de baixar a bon ritme, triguem gairebé una hora en arribar al cotxe, més o menys el mateix temps que vam necessitar per pujar. 

Orgullosos amb la samarreta de finisher

     Just desprès de rebre la samarreta ho anem a celebrar amb un bon esmorzar a un bar de Vielha amb un bon entrepà mentre intercanviem les diferents històries que vam viure durant la prova, jo, personalment i independentment de l'esforç físic que comporta m'ho he passat molt bé i estic molt content per haver complert l'objectiu de finalitzar, però ja em comença a picar el cuquet de que potser l'any vinent puc fer un temps millor i crec que és el que vull fer, o sigui que ja ho sabeu, l'any que ve espero poder fer una crònica de la mateixa prova i explicant que vaig poder rebaixar el temps en tres o qui sap potser quatres hores menys.

     Salut i muntanya.

diumenge, 18 de maig del 2014

Transvulcania '14

     Mai hauria pensat que celebraria el primer aniversari de la creació d'aquest bloc realitzant una entrada com aquesta, però el destí ha volgut que sigués així, si en el seu dia m'iniciava en aquest món de redactar les curses/reptes que anés fent amb una benvinguda i alhora felicitava el guanyador de la Transvulcania 2013, en Kilian Jornet, avui em trobo davant l'ordinador intentant descriure el que ha estat la meva Transvulcania 2014.



     La història ja comença uns dies abans del dia de realització de la prova, desprès de molts mesos de planificació, compra de bitllets d'avió, de ferri, etc... En fi, que arriba el dia vuit de maig, i ja amb els nervis a flor de pell marxem cap a Barcelona a buscar l'avió, aquesta vegada també m'acompanya la Gemma, hem decidit que seran unes mini-vacances enfocades a la cursa, es preveu que no serà un dia fàcil ja que no volem directes a l'illa de La Palma. Ep!, petit parèntesi, Transvulcania és una ultramarató de muntanya que es celebra a l'illa de La Palma (Illes Canàries) amb un desnivell positiu de 4500 metres, té una distància de 73,3 quilòmetres i està previst que hi hagi "la creme de la creme" a nivell mundial, és per això que no es fàcil trobar avió que et porti directament fins allà, la gent normal hem de fer filigranes per arribar-hi, i això ens porta ha haver de fer tot el que nosaltres vam haver de fer, que tot seguit explico per sobre i a trets generals per no embolicar-me massa en detalls innecessaris.




     Sortim en avió des de Barcelona a les dotze del migdia, hora prevista, la veritat és que sortim amb un retard de gairebé una hora, volem fins a l'illa de Gran Canaria, allí hem d'agafar un taxi perquè ens porti fins al port d'Agaete per pujar a un ferri de la companyia Fred Olsen Express, que inicialment ens durà fins a Santa Cruz de Tenerife, aquest viatge és curt de temps però és fa etern ja que la mala mar de l'Atlàntic ens dona la benvinguda, ja he comentat que no seria fàcil, allà pugem a un autocar que ens porta fins a l'altra punta de l'illa, al sud, a la platja de Los Cristianos per agafar un altre ferri que ens ha de portar fins a l'illa de La Palma, la mala mar continua, o sigui que ja us podeu imaginar el panorama de la gent dins el ferri..., altre cop surt amb retard per la poca previsió que han tingut sobre l'allau de gent que es desplaçaria aquell dia, l'altra sorpresa que ens tenien preparada és que en teoria era un desplaçament directe fins a l'illa de La Palma, però no, primer hem de parar al port de La Gomera, quan al final arribem al port de Santa Cruz de La Palma, amb dues hores de retard, o sigui a les dotze de la nit, comprovem que només hi ha cinc taxis per tota aquella multitud de gent, solució, esperar que en vinguin més per poder anar fins a l'hotel. Finalment arribem a l'hotel a dos quarts d'una de la matinada, sense haver dinat ni tampoc sopat, per sort el conserge de l'hotel ens ofereix una mica de sopar per calmar la gana i anar a dormir.

     Ja sé que sembla que no pugui ser tot el que hem fet per arribar fins allí, però ara és quan veig que potser això ja seria un presagi del que m'esperava per dissabte, que no seria fàcil.

     L'endemà ens llevem d'hora per anar a esmorzar, la veritat és que hi ha molta gana acumulada del dia anterior, al bufet de l'hotel ens trobem amb en Carles Raïmat, anirem junts aquests dies, anem a buscar un cotxe de lloguer que tenim reservat per donar un tomb per l'illa i així poder anar a veure els diferents punts del recorregut que poden ser claus. Primer anem al Faro de Fuentcaliente, punt de sortida de la cursa, des d'allí ja veiem que la sortida no serà fàcil per l'embut que fa al cap de pocs metres, visita de cortesia i marxem cap a un altre punt, aquesta vegada fins al Puerto de Tazacorte, punt de finalització de la marató, allí aprofitem per fer un cafè just davant de l'arc d'arribada, no ens encantem gaire estona ja que volem anar fins al Roque de los Muchachos que creiem que serà un punt clau de la cursa ja que és el punt més alt del recorregut i ja gairebé has fet tot el desnivell positiu, està a gairebé 2500 metres d'altitud, hi arribem tard perquè la carretera està plena de revolts i el trajecte és molt lent, hem decidit que ja no ens queda més temps per visitar res i que tornarem per l'altre costat de l'illa per anar fins a l'hotel a escoltar el brifing i recollir el dorsal per demà, encara ens queda una part important del dia que és dinar, ens parem a un restaurant de carretera convençuts que ens podrem menjar un bon plat de pasta o bé d'arròs per fer una bona carrega d'hidrats de carboni per l'endemà, doncs no, resulta que només és una braseria i només hi fan carn, mala sort.



     


     Arribem justets per sentir el brifing i la mica de roda de premsa que ofereixen uns quants corredors professionals, entre ells destacar la xerrada magistral que ens dóna l'Emma Roca sobre que hem d'estar molt ben hidratats per demà perquè la previsió és que farà molta calor, i llavors a l'acte nosaltres pensem, "si no hem begut gairebé res en tot el dia", error!!. Desprès d'alguna foto sortim a buscar aigua, ens trobem amb molta gent coneguda de les nostres terres i del poble, en Joan Carles Grau i família, en Xoan Falcó, en Xavier Sahuquillo, en Xoano, etc.. Una foto amb la bandera del club per immortalitzar el moment i ja no queda més temps per fer res, hem d'anar disparats a preparar les coses per demà que ens hem de llevar aviat per anar a esmorzar d'hora.



     Són les dues de la matinada i sona el despertador, la veritat és que no he pogut aclucar l'ull amb els nervis que porto a damunt, tinc tota la roba preparada en una cadira de l'habitació, la Gemma també està desperta, faig la rutina de sempre en vestir-me, malles, samarreta compressiva, samarreta tècnica, bessoneres, mitjons, etc... A un quart de tres hem quedat a baix al bufet amb el Carles per anar a esmorzar, els autocars que ens porten al Faro de Fuencaliente venen a les tres, nosaltres, com molta gent ja hi som, es respira un ambient agradable però només en pujar a l'autocar tothom està callat i concentrat en el que l'hi espera.

     A dos quarts de cinc arribem a la sortida, fins a les cinc no obren el control de xip i accés al calaix de sortida, o sigui que toca passar una mica l'estona per fer temps, allí ens tornem a trobar amb en Xoan que ens diu que no ens posem molt endarrere a l'hora de sortir per no agafar tot l'embotellament que es produirà a la sortida, li fem cas i ens situem ben endavant, fins hi tot sembla que som bons. La sortida es va omplint cada cop més, els organitzadors ja animen a tots per megafonia i també projecten un rellotge de compte enrere sobre una paret.



     A falta de deu minuts per les sis de la matinada i amb els nervis a flor de pell, em trec el paravent per desar-lo a la motxilla i ens desitgem sort, ja comencen a arribar els professionals i es col·loquen a primera fila de la sortida, l'speaker no para d'animar, pels altaveus ja sona AC DC i es fa el conte enrere dels deu segons, tres, dos, un... i sortim tots com si allò fos una cursa de les que feia abans, de deu quilòmetres.



     Sortim una mica en pujada i donem tot el tomb al Faro de Fuencaliente, és espectacular la gent que ha vingut fins allí per animar a tots els corredors, just després de donar el tomb ja enfilem per un corriol d'uns dos metres d'amplada, el tap que es fa allí és monumental, per sort jo surto bastant de pressa per no quedar-mi enganxat, tot i així la gent em passa per tot arreu, sembla que s'hagin tornat bojos, la imatge que es veu és espectacular perquè amb les llums dels frontals que portem es va dibuixant una serp de color blanc, recomano veure algun video que hi hagi per internet.

     El primer tram que he de fer consta d'uns set quilòmetres i un desnivell positiu de vuit cents metres, no és un tram molt tècnic però tot el sender és d'arena volcànica la qual cosa vol dir que costa perquè estàs patinant continuament, és fins a arribar a la població de Los Canarios, és un tram que com que encara estic fresc el faig a estones corrent i estones caminant, aprofito per parlar amb la gent del meu costat, no vull apretar molt al principi perquè sembla que la pujada inicial es dura i llarga, en arribar a Los Canarios passem per dins el poble, ja comença a apuntar el dia i decideixo que ja puc tancar el frontal perquè ja hi veig, la sensació que hom té en arribar a aquest punt crec que és difícil de creure, són les set del matí i tot el poble està fora de les seves cases animant com si la cursa s'acabés allí mateix, allà hi ha el primer avituallament, líquid, no paro gaire, només pel temps de veure'm mig vas d'aigua i continuo, de fet encara duc els botellins plens, només he begut un parell de vegades abans perquè tenia la boca seca de la pols que s'alçava de la gent.

     Surto del poble flipant amb l'ambient que hi ha, decideixo parar per guardar-me el frontal i treure els pals, encara vaig bastant descansat però no vull arriscar i ara toca un tram de deu quilòmetres i un desnivell positiu de mil metres, o sigui que decideixo agafar-m'ho amb calma i anar pujant caminat i amb l'ajuda dels pals, el terreny continua sent el mateix, arena volcànica, a estones ens endinsem dins un bosc de pins amb un corriol que fa de més bon caminar però la tònica sempre és la mateixa, encara som molta gent que anem junts i això fa que sigui més amè, de sobte sentim gent que puja corrent i cridant: Media, media!!. Resulta que mitja hora més tard de donar la sortida de l'ultramarató han donat la sortida de la mitja marató i com és normal aquests corren molt més, el primer en passar és el català Agustí Roc, del ràpid que va gairebé ni el veig, la veritat és que això fa que ens desconcerti una mica a tots i a part has d'anar apartan-te del camí per no molestar els que van més ràpid, tot i així al cap d'una estona llarga arribo al següent punt d'avituallament de Las Deseadas, també líquid.



     Arribats en aquell punt ja gairebé portem dos mil metres de desnivell positiu sense parar, en aquell punt em paro una estona per poder beure i fer un parell de fotos, les vistes són impressionants, veig que hem de fer un últim tram de pujada i em diuen que després ja és baixada per corriols de bosc fins al proper avituallament de l'àrea recreativa del Refugio del Pilar, la veritat és que el paisatge canvia radicalment i el que abans era corriol d'arena volcànica ara és un corriol de bosc molt corredor i amb l'ombra dels pins, començo a trotar perquè només hi ha uns vuit quilòmetres fins a el Pilar, allà hi ha avituallament líquid i sòlid, però el que em fa córrer és el fet de pensar que en aquell punt hi haurà la Gemma, és el primer punt que hem establert per veure'ns, portaré vint-i-cinc quilòmetres, un terç de la cursa.



     L'ambient que hi ha en arribar iguala el de Los Canarios, multitud de gent animant, jo vaig mirant a tots costats per veure si veig a la Gemma, però ni rastre, decideixo fer l'avituallament amb tranquil·litat ja que he arribat dins el temps establert, amb tres hores i trenta-vuit minuts, interiorment penso que vaig bé, menjo dos troços de taronja, un de plàtan, dos de batata (dolç típic canari similar al codonyat) i omplir els botellins que ja començaven a estar buits. La mitja marató acaba en aquell punt, motiu pel qual hi ha tant ambient, jo continuo mirant a banda i banda mentre vaig caminant i allunyant-me de l'arc inflable fins que de sobte sento que em criden des de lluny, és la Gemma que acaba d'arribar amb l'Assumpta, la Núria i l'Ares, es veu que hi ha un follón de por per arribar en aquell punt, ja que també des d'allí donen la sortida de la marató, parlem una estona, m'anima i em diu que vaig molt bé de temps i que faig molt bona cara, jo li comento que no vaig tant bé com aparento, que em noto estrany però que el següent tram és molt llarg i miraré d'agafar-me'l amb calma, la calor ja comença a apretar a aquella hora.



     Surto d'aquell punt caminant a ritme de marxa, el següent tram consta d'uns set quilòmetres per una pista forestal una mica trencacames, decideixo anar com el que popularment es coneix com a CA-CO, o sigui, caminar i córrer, com a premi al cap d'un parell de quilòmetres comencen a venir tot de corredors corrent com si fóssin bous que acaben d'aviar, de fet són els corredors de la marató que els hi acaben de donar la sortida, si amb la mitja no n'havia tingut prou ara em toca aguantar la desbandada dels de la marató, crec que és un punt que cal millorar de cara a futures edicions, allò no m'ajuda, al contrari em desmoralitza una mica, per sort ens trobem amb un noi de Vilanova i la Geltrú i anem parlant una estona fins arribar al següent punt on hi ha l'avituallament de l'anomenat i famós Reventón.



     L'avituallament del Reventón només és líquid, en aquell punt ja comencem a trobar unes mànegues per si ens volem mullar el cap o la cara, així ho faig, em trec la gorra i em mullo tot el cap per llimpiar-me la cara de la suor acumulada, només sortir d'aquell punt ja veig que ara ens tocara patir una altra vegada, hi ha una pujada bastant pronunciada per un sender, ara ja és més fàcil per caminar però continua pujant igual que abans, és un tram que es fa molt llarg, aprofito per parar a estones i fer alguna foto perquè el paisatge que es veu des d'allí es impressionant, es pot contemplar un costat i l'altre de l'illa, finalment arribem a un punt que es diu la Punta de los Roques, allà hi ha un refugi i personal sanitari, però no hi ha cap avituallament, ja ens van informar al brifing que només donarien aigua als corredors sota prescripció mèdica, es així perquè és un lloc de difícil accés i no poden pujar aigua per tothom, de fet allí hi ha un helicòpter de l'exèrcit medicalitzat, en aquell punt jo m'aturo i em sento una estona per descansar, començo a anar tocat, sento que la meva panxa no està responent i cada cop em fa més mal, intento menjar-me unes gominoles que porto però sembla que no volen entrar, em diuen que el pròxim punt d'avituallament és al Pico de la Nieve, que només hi ha uns dos quilòmetres, m'aixeco i continuo una mica resignat per la mala situació en la que em trobo.



     Els dos quilòmetres que hi ha fins al Pîco de la Nieve es fan eterns, a part encara havíem de fer una bona pujada d'uns quatre cents metres, hi arribo molt acalorat i bastant ofegat, em trec la motxilla i amb la mànega d'aigua em mullo cap, esquena, cames, tot el que puc, decideixo que he de beure per força, m'he d'obligar i aixi ho faig, em bec mig botellí d'Aquarius de cop, en aquell moment em puja una arcada pero aguanto, torno a beure més aigua i llavors ens diuen que el següent punt és a tres quilòmetres i mig i que aquell serà sòlid i líquid, llavors jo penso això és aquí mateix, allà podré menjar i decideixo no perdre més estona allí, cau un sol de jutícia i les pedres del camí cremen quan et vols sentar sobre una d'elles en una sombra, ja estem dins el parc nacional de la Caldera de Taburiente i mai més ben dit, sembla que estiguem en una caldera.

     Cinc cents metres després d'haver sortit de l'avituallament em començo a trobar malament, tinc molta calor però alhora també tinc una sensació de fred estrany, em puja una altra arcada però aquesta ni miro ni puc controlar-la, de sobte trec tot el que havia ingerit a l'avituallament del Refugio del Pilar, o sigui que ja porto gairebé quaranta quilòmetres i encara no he digerit res del que he menjat al quilòmetre vint-i-cinc, m'estic una estona repenjat als pals i mirant al terra per poder-me refer una mica i continuar el camí, el primer que em ve al cap és que per sort aviat arribaré al següent punt i allà podré menjar una mica, en aquell moment, al haver tret el pes que tenia a la panxa em sento millor i començo a tirar a bon ritme esperonat per les ganes que tinc d'arribar al Pico de la Cruz, el següent punt.

     El camí és una constant de pujar i baixar petits pics i de l'avituallament res de res, les forces es van acabant de forma inminent, el malestar ja és generalitzat, fa estona que intento beure petit glops d'aigua però em remullo més que no pas bec, a l'altre botellí porto Aquarius i no faig ni l'intent de beure'n, només de pensar-hi em tornen a venir arcades, moralment començo a estar destrossat perquè penso que no arribaré al tall que hi ha l'avituallament del Roque de los Muchachos, finalment sortim en un petit pic i veig que hem de tornar a baixar i al següent pic hi ha molt ambient, allà hi ha l'avituallament, aquest tram es fa etern i començo a pensar que la cosa ja es seria i que potser que en arribar en aquell punt que vagi a veure el serveis sanitaris per saber que en pensen ells, a veure si ens poden donar alguna cosa que em faci recuperar una mica.

     Només arribar al Pico de la Cruz veig a dues sanitàries i després a continuació les carpes amb el menjar i el beure, decideixo anar primer a elles, els hi explico el que m'ha passat i acte seguit elles em porten amb molta cura fins a una ambulància que hi ha prop d'allí, em fan diferents proves per saber el meu estat, al final determinen que estic molt deshidratat, les constants estan totes bé però la falta d'ingesta d'aliment sòlid i líquid i la calor que està fent, prop dels quaranta graus, han fet que em trobi tant malament, en aquell moment em fan la pregunta clau: Quieres abandonar? Clar, jo no vull abandonar i els hi reverteixo la pregunta a ells per si ho he de fer, en aquell moment es fa un silenci, ningú es vol mullar fins que surt el metge de l'ambulància i em diu: Deberías, por tu salud.

     Aquelles paraules són com dues punyalades el mig del cor, estic anímicament fet pols i fisicament esgotat, sento que no em queda més força per continuar, la veritat és que ja estic al quilòmetre cinquanta gairebé però sento que ja no puc continuar més i els hi faig cas, abandono.

     Des d'allí em porten al següent punt i ens trobem amb la Gemma, ella ja es temia el pitjor perquè veia que no venia, ens trobem i li explico el que m'ha passat, m'anima i em diu que el primer és la salut i que no passa res, que ja hi tornarem un altre dia per acabar-la, des d'allí m'adono que el meu company, el Carles també ha abandonat gairebé al mateix punt que jo i també per deshidratació, decidim que la Gemma, l'Assumpta, la Núria i l'Ares marxin amb el cotxe i nosaltres ens quedem una estona per esperar l'autocar que ens durà fins a Los Llanos de Aridane, punt d'arribada de la cursa, d'aquesta forma descanso una mica que encara estic bastant fotut.

     El viatge de tornada amb l'autocar es fa molt llarg, unes dues hores per arribar, anem veient corredors que van arribant i realment també estan tots molt tocats, sabiem que la baixada que hi havia és molt dura però no ens pensavem que ho fos tant, veure com van arribant ens provoca una enveja molt sana per no haver pogut acabar nosaltres, moralment això ens enfonsa una mica més. D'allí agafem el cotxe i marxem cap a l'hotel per dutxar-nos i descansar, en arribar ens trobem amb en Dakota Jones, aquest any ell ha quedat desè, i ens fem una foto amb ell, a l'hora de sopar no m'entra res sòlid i decidim anar a dormir i demà ja estarem més recuperats.








     L'endemà diumenge em desperto amb molta gana i sobretot moltes ganes de beure, tinc la boca seca, noto que em falta líquid, després d'un bon esmorzar anem a tornar el cotxe de lloguer i a fer maletes, el Carles ja ha de marxar cap a casa i la Gemma i jo no tenim el vol de tornada fins al dilluns a la tarda, o sigui que decidim anar a passar un dia a Tenerife per desconnectar de tot el que ha passat i de pas ja som allí per agafar l'avió el dilluns.

     Han estat unes mini-vacances enfocades a una cursa molt especial que per mala sort o bé mala gestió dels dies previs no he pogut acabar, crec que vam entendre perquè de la illa de La Palma en diuen "la isla bonita", la veritat és que ho és, i molt. He tingut uns errors que crec que m'han d'ensenyar per aprendre'n per a properes curses com són que t'has de prendre molt en serio l'alimentació i la hidratació prèvia a un repte així, després penso que també va molt bé tenir-ho tot planificat i especificat, ritme, horaris de pas pels diferents avituallaments, que menjar-hi en tot moment, etc.

     Finalment només em queda donar-li l'enhorabona al Joan Carles Grau i al Xoan Falcó per haver estat finishers de la Transvulcania 2014, sou uns cracks, i també i sobretot donar agrair el suport de la meva dona, la Gemma, per tot el que hagut d'aguantar aquest dies/mesos previs a la realització, sé que vaig ser molt pesat per preparar-ho tot però suposo que això també és una manera de treure els nervis que et ronden per dins el cos. També donar les gràcies a tot els que m'heu donat ànims el dies previs a la cursa per diferents tipus de comunicació, i sobretot als que heu intentat aixecar-me la moral els dies posteriors, crec que ells ja saben qui són. 

     Com va dir mon germà: "Pensa que tu has arribat a fer coses que els altres nomes podem somiar... Dels moments durs se n'aprèn per sortir-ne mes reforçat i tenir més gas"

     Sento no tenir més fotografies de l'evolució però quan un esta tant malament en l'últim que pensa es en fer fotos.

     Salut i muntanya.

dimarts, 6 de maig del 2014

Tuga Trail Castellolí 2014

     El passat dia 1 de maig es va disputar la sisena cursa de muntanya anomenada Tuga Trail a la localitat de Castellolí. Jo com ja venia essent normal m'hi vaig inscriure per realitzar la meva tercera edició del compte personal. Aquesta ha estat l'última cursa abans d'afrontar un dels dos grans objectius marcats per aquest any, com són La Transvulcania i l'Andorra Ultra Mític.

     La Tuga Trail és una cursa que consta d'uns vint quilòmetres amb un desnivell positiu de 950 metres aproximadament,val a dir que és una cursa bastant ràpida, no precisament el que a mi em convé ara mateix, però la vull fer perquè l'ambient que hi ha cada any és molt bonic i la veritat és que la gent de Castellolí i la de Tuga Wear et tracten  molt bé pel que realment representa el preu de la inscripció.



     L'horari de sortida de la cursa és a les nou del matí, posteriorment a la sortida de la cursa també fan una caminada popular d'uns deu quilòmetres, ja fa una estona que he arribat, en Carles també ha vingut, ens canviem, anem a recollir el dorsal i la bossa del corredor, desprès de saludar uns quants companys ens posem a calentar, ja que la sortida és molt ràpida i és millor que no t'agafi en fred.

     Quan ja som dins la graella de sortida, aquest any no hi ha hagut control de sortida, ens fan un breu brifing, que personalment ni jo ni els companys que tinc al costat entenem res del que diuen, i això que estem gairebé al davant de tot, crec que és un punt a millorar, queda dit. Ja només queda que ens donin el tret de sortida per arrancar la cursa.

     A les nou puntuals donen la sortida i allò sembla una cursa de velocitat perquè la gent surt com a coets, els ritme és molt alt, però bé sabem que val la pena apretar una mica al principi perquè al cap d'un quilòmetre ens endinsem cap al bosc en un corriol que és difícil avançar, jo així ho faig però sempre amb el cap pensant a no passar-me, a un costat d'espatlla tinc l'angelet que em diu que he de guardar forces per les curses llargues, que aquestes curses tant ràpides no són per mi, i a l'altra espatlla tinc el dimoniet que em diu que apreti de valent per poder rebaixar la marca aconseguida l'any anterior que està en dues hores i vint-i-un minuts, serà difícil acontentar els dos.

     Al cap de pocs quilòmetres per dins el bosc i pel corriol hi ha una petita esplanada on hi ha el primer avituallament líquid, no paro ja que vaig bé i com porto el bidó ple crec que no em fa falta. De sobte s'acaba el corriol i encarem el que serà la gran pujada de la cursa, s'ha de pujar muntanya amunt pel tallafoc d'una línia elèctrica, és una pujada força dura però la gent ho sap i estan allí per animar-nos, abans d'arribar dalt ens desviem una mica cap a l'esquerra per un altre corriol però al cap de poc tornem a encarar el tallafoc per arribar fins dalt.

     Un cop a dalt hem de baixar, ens ho fan fer seguint el mateix tallafoc, és una baixada que certament provoca una mica de vertigen pel desnivell i pel material del terra, el camí esta marcat però hi ha molta terra fina que fa que a vegades has de baixar relliscant per la terra, la veritat és que aquest any he vist uns quants corredors que anaven pel terra, sense grans conseqüències.

     Un cop acabem el tram del tallafoc i havent passat un parell d'avituallaments més, aquests sòlids i líquids, ens toca fer uns trams de pista de pujada i baixada, fins i tot durant una estona duc un ciclomotor scooter al costat que ens va gravant, en aquest tram comença a apretar la calor i ens sobra la roba, fins i tot hi ha algú que està corrent sense samarreta a l'estil d'Anton Kuprica, llavors ens tornem a posar per corriols molt bonics i en baixada que fa que et vinguin altra vegada les ganes de divertir-te corrent per aquells indrets, així ho faig, arribo a un avituallament i em diuen que queden uns cinc o sis quilòmetres i penso que gairebé ja ho tinc, això m'anima una mica més encara.

     Aquests últims quilòmetres és fan una mica més durs del que realment ho són perquè encara queden algunes pujadetes que la gent que anima no contempla. A l'últim avituallament, que ja ni paro a beure, ens diuen que només queda dos quilòmetres i tots són de baixada, error, queda una petita pujada per dins el bosc, la veritat és que és molt poca cosa però ja amb mal a les cames, llavors si, ja es veu el poble al fons i ja se sent la gent cridar, és en aquell moment on t'oblides de les cames i comences a córrer a un ritme superior.

     Abans d'encarar els últims cinquanta metres s'ha de pujar per unes escales, allí decideixo no parar i pujar-les corrent també, en arribar als últims metres pujo una mica més el ritme per no ser superat a l'últim tram i ja està, passo l'arc d'arribada i m'adono que a la plaça hi ha un ambient extraordinari, amb música, un speaker anunciant la gent que va arribant, he entrat tant ràpid que no he vist en quin temps he acabat.

     Ens trobem amb en Carles, ell fa una estoneta que ha arribat, ell em diu que he acabat amb un temps de dues hores i divuit minuts, cosa que certifico més tard mirant les llistes d'arribats, em poso molt content d'haver aconseguit els dos objectius que eren rebaixar la marca de l'any passat i al mateix temps no forçar molt les cames de cara als grans reptes més pròxims.

     Veig que els entrenaments d'aquest any comencen a donar els seus fruits, primer va ser la Marxa dels Castells Plus i ara la Tuga Trail, espero continuar igual i fins i tot millor però sense perdre mai el que realment em porta a fer això, que és el fet de fer esport i de divertir-me practicant el que m'agrada, i si a això hi sumes que fas amics allà on vas doncs molt millor.

     Salut i muntanya.


divendres, 14 de març del 2014

Marxa dels Castells Plus

     Exactament avui fa quatres mesos des de l'última entrada que vaig publicar, crec que ja comença a ser hora de tornar agafar el fil de les curses que vaig deixar una mica embarrancat l'any passat. Han estat uns quatre mesos que han tingut una mica de tot, descans, plantejament d'objectius per al següent any, entrenaments amb els companys i també espera per a sortejos de curses que al final no han arribat a bon port.

     Com cada any ja tinc de costum de fer la Marxa dels Castells de la Segarra, i més concretament des de la seva primera edició que faig la modalitat "Plus", que per els que no ho saben  ja es poden imaginar que el fet de dir-se plus no vol dir que hagi de ser més fàcil, sinó al contrari, és una mica més llarga, concretament uns trenta quilòmetres més llarga i amb una mica més de desnivell, o sigui que en total surten uns vuitanta-un quilòmetres i un desnivell de 1100 metres positius.

     És diumenge dia nou de març a les cinc del matí, hora que em llevo per començar-ho a preparar tot, bé, ja ho vaig deixar preparat el dia abans, només he d'esmorzar, vestir-me i saludar al senyor Roca de bon mati, com sempre que faig una cursa, és parada obligatòria abans de sortir de casa.

     A les cinc i quaranta ja em passa a buscar en Carles Raïmat i tota la tropa, la Mireia, la Toñi i el Josep Maria, ells també la fan i decidim de marxar junts fins a Guissona, lloc de sortida aquest any. Ja al cotxe els nervis van sortint poc a poc, uns més que altres però tots en tenim. Només arribar a Guissona ja hi ha molt ambient per tots els carrers, gent per tot arreu, i és que aquesta marxa aplega fins gairebé a tres mil persones amb moltes ganes de caminar, i al pas que van segurament l'any vinent en superaran la xifra.

     La sortida és a les set del mati i decidim posar-nos al davant ja que volem sortir corrent i per no trobar-nos una mica taponats per la gent que va caminant.En aquesta cursa no es porta cap dorsal enganxat al pit, cosa que s'agraeix al no haver de foradar la samarreta, tots portem una tarja de pas que amb uns lectors electrònics llegeixen el codi de barres a cada punt de control/avituallament, jo me'l poso penjat al darrera, juntament amb el bidó d'aigua que porto a la cintura.



     Són les set en punt i el so de dos trabucs dóna la sortida a tota aquella multitud de gent.Surto trotant a bon ritme ja que el primer quilòmetre el fem per dins la localitat fins a sortir per un camí que passa per la cooperativa de Guissona, ens espera un primer tram de dotze quilòmetres fins al següent punt de control, és un tram molt bonic que passa una estona per pista i a estones per un corriol molt corredor, he sortit bé i mirant de controlar el ritme per no forçar molt, en poca estona ja ens hem estirat bastant el grup de davant i ja anem sols o en grupets de dos o tres corredors.

     En arribar al primer control, que és al poble de Florejacs, hi ha molts voluntaris que ens reben amb aplaudiments, és un avituallament on hi ha molt de menjar, molta fruita, dolços, sucs..., no m'aturo gaire estona, el necessari per a veure un got de suc de pinya i menjar un tros de plàtan, faig una foto i continuo corrent enmig dels ànims de la gent, en aquell moment miro el gps i veig que he fet el primer tram a un ritme de dotze quilòmetres hora, pels més observadors a cinc minuts el quilòmetre, crec que és molt bon ritme i intento seguir així fins al següent punt.



     Ara el camí ja es una mica més planer i la veritat és que em sento bé al ritme que vaig i al cap de poc, no recordo els quilòmetres exactes però em sembla que pocs, arribo a l'avituallament de Les Pallargues, aquí no et controlen la tarja de pas i la veritat l'avituallament deixa molt que desitjar, com que fa poc que ja he parat decideixo que en aquest no pararé i continuo, un bon dia sense parar de córrer i a seguir endavant i fins al següent. 


     El fet de no haver parat a l'avituallament anterior fa que aquest següent tram és faci una mica més llarg del que m'esperava, a més, no fa fred i ja comença a sortir el sol, això fa que el meu ritme baixi una mica, des de Les Pallargues que només fem que trepitjar camí i fins i tot algun tram d'asfalt, això fa que el meu cap ja comenci a donar tombs en pensaments sobre cansament, alguna molèstia que no és res però que quan més hi penses més mal fa, etc..., fins que al fons ja veig la pujada asfaltada que ens portara fins a L'Aranyó, on hi ha el pròxim avituallament i control de pas que és al quilòmetre vint-i-nou. Arribat en aquell punt i com que vaig una mica castigat, més anímicament que no físicament, decideixo prendrem un gel, el primer del dia, per afrontar l'últim tram abans d'arribar a Cervera, ja portem vint-i-nou quilòmetres i només en queda uns vuit i mig per arribar al que teòricament per al vuitanta per cent de caminadors serà la seva parada de dinar.


     En aquest punt ja hi ha trams que decideixo agafar-m'ho amb més calma ja que vaig molt bé de temps i encara em queda molts quilòmetres i el desnivell més important és al segon tram de la marxa, o sigui que vaig a estones caminant i estones corrent.

     L'entrada a Cervera és dura, ja portem trenta set quilòmetres, has de fer una bona pujada asfaltada que fa que els bessons es queixin una mica però val la pena només arribar al passeig que et porta fins al pavelló, hi ha molta gent, la majoria familiars, que ens estan animant, només entrar dins unes taules molt llargues i plenes de menjar ens donen la benvinguda, en aquest punt ens ajuntem amb el Josep Maria i dinem plegats, bé més aviat seria esmorzar perquè només són les deu i mitja del matí, jo em menjo un entrepà de llonganissa, un vas de caldo calentet i una coca-cola, parada de deu minuts màxim i a tornar-hi.



     Arribats a aquest punt, els participants de la Plus ens desviem del recorregut de la marxa normal i ens dirigim cap a la part baixa de la població passant per la falda de la muralla fins a una zona d'horts que ens durà fins al poble de Vergós, allí el sol ja comença a pretar, des d'allí ara ja ens toca pujar per la serra per anar a buscar la via del tren i travessar-la, aquest tram per mi es fa molt pesat, anem gairebé tota l'estona caminant i comentant la jugada amb el Josep Mª, des de la via del tren sembla que em desperti una mica i comencem a trotar una altra vegada, ens dirigim al poble de Vergós Guerrejat situat a dalt d'un turó, això significa que haurem de pujar de valent perquè de moment tornem a baixar.

     En arribar a aquest avituallament la cosa ja canvia, ja no són el avituallaments que havíem vist fins llavors, a partir d'ara ja sons uns avituallaments petits, i es que la veritat és que no cal més quantitat perquè només som vuitanta i pocs els valents que ens hem inscrit a la Plus, però la veritat és que una mica més de varietat si que es troba a faltar, en aquest punt portem quaranta set quilòmetres i decidim no parar gaire perquè fa molta calor, omplim d'aigua i mengem una mica de fruita i continuem el camí fins al següent punt, preguntem si hi ha molta distància fins al pròxim i ens diuen que hi ha dotze quilòmetres, que es presenten durs amb el sol que està caient.



     Decidim agafar-nos-ho amb calma ja que el recorregut primer baixa el turó i després hem de fer una bona pujada que ens durà fins a Malacara, en aquest tram intermig que va des d'un punt a l'altre ens agafa una noia que va corrent a molt bon ritme, nosaltres aprofitem per enganxar-nos a ella i que ens faci una mica de llebre, la veritat és que ens va molt bé ja que havíem entrat a una dinàmica que feia que passéssim una mica de tot i només anàvem caminant sense imposar-nos cap ritme, aquest fet fa que ens posem a parlar amb ella i al cap de poc ja arribem al següent punt de control, és el quilòmetre seixanta i aquí ja comença a faltar una mica de tot, a més, vaig una mica travat de l'estómac per una barreta que m'he pres sortint de Cervera, es veu que s'ha posat travessera i no para de molestar.



     Sortint de Malacara jo només queda un altre avituallament entremig, el de Vicfred que és a dotze quilòmetres d'aquest, en aquest punt ja ens anem acompanyant els uns als altres i decidim que no val la pena escapar i és millor arribar plegats a Guissona, el tram que va des de Malacara a Vicfred és un tram molt corredor, si és que en aquell moment encara tens cames per córrer, perquè gairebé és tot de baixada menys al final que has de pujar per un corriol ombradiu que ens dóna una mica d'aire per arribar fins dalt al poble.

     Arribem al poble de Vicfred, ja portem setanta dos quilòmetres, només ens en falta nou per arribar, ja hem travessat la barrera psicològica dels deu quilòmetres, però la veritat és que ja és migdia i cau un sol de justícia que no ens deixa córrer de cap de les maneres, ho intentem però quan no és un és l'altre que hem de parar perquè ens fa mal alguna part del cos, hem fet un desgast important i ara la calor ens està passant factura, jo em buido mig bidó d'aigua per damunt el cap i l'esquena per refrigerar-me una mica, Guissona no apareix a l'horitzó i el gps no para de contar quilòmetres, la veritat és que aquest tram enganya molt perquè Guissona no es veu fins que no falta un quilòmetre i mig i sembla que no hagis d'arribar mai.



     Per fi ja podem veure Guissona i això ens dóna una mica de vida, ens posem a trotar una estona però veiem que serà millor reservar-nos per fer una bona entrada a la línia d'arribada.

     Fem l'última corba que ens deixa enmig del passeig de Guissona, ja hi ha molta gent per allí, ens posem a córrer com si aquí no passés res, és una sensació molt bona sentir tota la gent que et va animant en el tram final, no em cansaré de dir-ho, però crec que et dóna molta força i més, si en aquell moment t'adones que ha vingut gran part de la teva família a recolzar-te, com són la Gemma, el Dídac, la Teresa i el Josep Maria. Ells són els meus millors supporters i la veritat és que s'agraeix molt. Fem una entrada els tres junts fins al pavelló per que ens segellin l'últim control de pas i ja només queda veure el temps aconseguit.

     Al final he aconseguit realitzar la Marxa del Castells de la Segarra Plus amb un temps de 9 hores i 31 minuts, rebaixant la marca aconseguida l'any passat en més de vint minuts. Ara ja puc anar a la dutxa ben content d'haver aconseguit aquest objectiu per partida doble, primer acabar i segon millorar el temps.

     Estic molt satisfet d'haver pogut rebaixar la marca anterior però crec que potser no hauria estat possible sense la companyia del Josep Mª Caba i de la Gemma de Seròs, ells em van saber acompanyar en els moments que ho estava passant malament i els vull donar les gràcies.

     També agrair molt l'afecte i el suport rebut per part dels meus, o sigui la Gemma, el Dídac, la Teresa i el Josep Maria. Moltes gràcies per ser-hi sempre, encara que a vegades no tingui els ànims suficients per a demostrar-ho és una cosa que es valora molt al moment d'arribar a la meta, no tant sols d'una cursa, sinó d'un objectiu.

     Salut i muntanya.